La majoria de ciutats espanyoles de més de 100.000 habitants són “verdes”, però estan poc connectades amb l’entorn natural

Investigadors de la UAB han desenvolupat la metodologia que ha permès construir el mapa interactiu d’infraestructura verda urbana i periurbana d’Europa de l’AEMA

– Entre les 37 ciutats més poblades d’Espanya, quinze són ciutats verdes però amb les àrees verdes poc distribuïdes, seguides en número per les categories de ciutats fragmentades (Madrid), ciutats de rodalies verdes (Sabadell), ciutats impermeables (Barcelona) i ciutats forestals (Vitoria-Gasteiz), segons els criteris de l’AEMA.

– Investigadors del grup de recerca INTERFASE de la UAB han desenvolupat la metodologia que ha permès construir el mapa interactiu d’infraestructura verda urbana i periurbana d’Europa de l’Agència Europea del Medi Ambient, una nova eina per avaluar la connectivitat de les grans ciutats amb l’entorn natural i l’accessibilitat de la població a les àrees verdes.

 El nou mapa d’infraestructura verda urbana de l’AEMA (Agència Europea del Medi Ambient) és una eina interactiva que inclou dades on-line sobre l’estat actual de les àrees verdes urbanes i periurbanes de les principals ciutats europees -més de 100.000 habitants-. Desenvolupat recentment per investigadors del grup INTERFASE del Departament de Geografia de la UAB i per l’empresa Space4Environment, suposa un pas més cap a la fita de la política europea en matèria de conservació de la biodiversitatd’establir una infraestructura verda i restaurar almenys el 15% dels ecosistemes degradats per a l’any 2020.

“A Espanya, el mapa mostra un total de 37 ciutats, de les quals quinze són considerades “ciutats verdes”, també majoritàries en el context europeu segons els criteris de l’AEMA. Tanmateix, realment són verdes en superfície, però no en connectivitat, distribució o accessibilitat a les àrees verdes, i, per tant, no són necessàriament el model urbà ideal per promoure la conservació dels ecosistemes i la salut de la població”, explica Jaume Fons, investigador de la UAB coordinador del projecte.

Un altre model és el que segueixen sis ciutats de la franja nord (Bilbao, Pamplona, Gijón i Santander) i nordoriental (Sabadell i Mataró) que estan catalogades com a “ciutats de rodalies verdes”, més afins a poblacions de Bèlgica i Països Baixos. El punt fort d’aquest tipus de ciutat és que les àrees verdes de la perifèria són importants connectors entre el centre urbà i els ecosistemes naturals més propers i un punt clau en les mesures d’ordenació del territori.

A continuació, les ciutats de Palma de Mallorca, Terrassa, Vitòria-Gasteiz i Santiago de Compostela són “ciutats forestals”, amb una infraestructura verda que recorda a la de la majoria de ciutats escandinaves. La presència d’espais naturals dins de part del municipi sovint influencia aquestes ciutats, com és el cas del Parc Natural del Sant Llorenç de Munt i Serra de l’Obac a Terrassa o de l’Anella Verda de Vitòria-Gasteiz. L’equivalent marítim seria València (ciutat blava) amb un 20% de superfície aquàtica i d’àrees humides amb el Parc Natural de l’Albufera de València.

Per últim, en l’altre extrem estan les grans àrees metropolitanes de Madrid i Barcelona, amb importants diferències entre elles. La primera és una “ciutat fragmentada” on la presència de zones residencials de baixa densitat i una distribució de les àrees verdes relativament homogènia recorden al model londinenc. En canvi, els principals municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona són “ciutats impermeables”, més acords amb la tipologia alemanya o polonesa, i desentonen amb la majoria de ciutats del sud d’Europa. Tot i tenir densitats de població més elevades que a les altres comarques, tenen menor proporció d’infraestructures verdes, especialment L’Hospitalet de Llobregat, amb només un 10% d’àrea verda.

Les dades originals del nou mapa interactiu d’infraestructures verdes urbanes utilitzen com a base l’urban atlasreferent a l’any 2006, un mapa de cobertes i d’usos del sol d’alta resolució per les zones urbanes europees de més de 100.000 habitants, que permet comparar entre les diferents zones de tot el territori europeu. Ara ja està disponible una nova sèrie de dades de l’urban atlas en base a l’any 2012, en què s’han incorporat noves ciutats -aquelles amb més de 50.000 habitants-, sumant un total de 695 ciutats. “Analitzar les dades entre els dos períodes en el futur ens permetrà avaluar els canvis que s’han produït en les ciutats europees en el marc de l’Estratègia d’Infraestructura Verda,envers la conservació de la biodiversitat i dels altres beneficis ecològics, econòmics i socials que ens proporcionen els ecosistemes”, indica Jaume Fons.

Mesurant el grau de “verdor” d’una ciutat

La metodologia que identifica les infraestructures verdes urbanes i periurbanes del mapa de l’AEMA té en compte diversos indicadors.

En primer lloc, la proporció d’àrees verdes, des de parcs i jardins a línies d’arbres dels carrers, que proporciona una idea de la capacitat d’una ciutat per millorar la salut de les persones, afavorir la biodiversitat i mitigar els efectes del canvi climàtic. A continuació, la distribució de les àrees verdes dins dels municipis, que reflecteixen al grau de connexió a la xarxa ecològica, així com l’accessibilitat de les persones al benestar que proporcionen.

Finalment, la zona periurbana, que també influeix en l’estatus ecològic de la ciutat i indica quina probabilitat tenim de trobar amb una àrea verda en sortir de la ciutat. El límit entre el món urbà i el món rural és borrós, dinàmic i en competició constant, i aquest indicador localitza els principals punts de conflicte on les mesures d’ordenació territorial poden tenir més repercussió.

Una xarxa verda per protegir els ecosistemes

Actualment s’inverteix globalment en la construcció d’infraestructures més que en tota la història de la humanitat, el què està repercutint en la ordenació del territori i els fluxes de persones i recursos. Les ciutats i les seves rodalies juguen un paper crucial en aquest increment de la connectivitat, no només entre les poblacions humanes, sinó també entre els ecosistemes.

En aquest sentit, la infraestructura verda és una xarxa de àrees verdes naturals o semi-naturals estratègicament dissenyada en el territori urbà o rural per promoure la protecció dels ecosistemes. Des de parets i teulades verdes a vegetació marginal de les carreteres, o passos elevats a carretera que augmenten la connectivitat entre zones verdes i permeten el pas de la fauna. També s’hi inclouen els parcs rics en biodiversitat i les granges multifuncionals, com són les entitats d’agricultura social.

A diferencia de la infraestructura “grisa” o construïda per l’ésser humà, promou la multifuncionalitat del territori i proporciona en una mateixa porció de sòl pot una varietat de serveis econòmics, socials i ecològics. Està dissenyada per “mantenir i millorar el suministre de beneficis per a la societat humana”, des d’aliment, aire i aigua nets, regulació del clima, la pol·linització, etc., i segons la Comissió Europea, “és la nostra assegurança de vida”. L’accessibilitat a aquests serveis ecosistèmics és particularment important a les àrees urbanes i llur perifèria, on viu la major part de la població.